Quan vaig llegir La Pàton -el llibre no es diu així però per a mi, i no sóc l’única, sempre serà aquesta la manera com em referiré a la primera novel·la de la Mònica-, se’m va obrir una porta de la seva persona que desconeixia, malgrat tenir clar, des del mateix moment de conèixer-la, que era algú que tenia moltes coses a dir.

​

Ens van trobar ens espais de gènere a la Universitat de Girona (UdG) i, per tant, encara que no l’hagués retrobat durant un temps llarg, no em va estranyar que escrivís sobre dones. Tot i que he de confessar, sense embuts, que sí que em va sorprendre la seva capacitat literària; no perquè m’hagués passat pel cap que no podia tenir-ne, sinó perquè era una faceta desconeguda per mi, completament, fins aleshores.

​

No es pot negar que, quan tens a les mans el llibre d’algú que coneixes, o sobre algú que coneixes, no te l’agafis amb més ganes; però, sigui com sigui, els seus són relats que no deixen deslligar-te de les lletres que tens al davant. Necessites saber què passa més endavant.

​

M’agrada parlar de dones, i saber de la vida de les dones. Només per això ja m’agrada el tipus de novel·la que ens proposa la Mònica. A banda, que en el seu cas, té la capacitat de transportar-me a una època que a mi i, malgrat que passin els anys, mai serà massa llunyana, atès que és una època propera per la calidesa de la llar a la qual em trasllada. Tardes i vespres d’històries de família, sempre amb la meva iaia i, segons el dia, amb la meva mare, la seva germana i la meva. La guerra que no hem viscut, però que portem a les venes, ens l’hem explicada així. Al voltant de la taula, ja fosc, o en tarda de pluja, o mentre cosíem, o fèiem alguna altra cosa pausada; això sí, sempre en la intimitat, al redòs de les parets de casa i sense aixecar gaire la veu.

​

Aquest llibre d’ara té una certa retirada a l’altre però va molt més enllà, és més complex. Hi ha un salt qualitatiu en el plantejament, en l’acció i en el seu entramat. És també no només parlar de les dones en la intimitat, és posar-les a primera línia de guerra, encara que no sigui al front. És parlar de dones d’ara i d’abans per trencar-ne els estereotips i és posar al capdavant de la història dones fortes, fins i tot, aquelles que a primer cop d’ull poden semblar d’allò més convencionals .

 

Cristina Sánchez Miret